fent un tomb per ouagadougou

The End...

2011-09-03T02:31:00.000-07:00

Això va tocant a la seva fi. De fet va tocar a la seva fi ja fa uns dies, així que aquest post l’escric ja des de Catalunya.

L’obra està acabada, si si, acabada, semblava que no podria dir-ho mai, però avui ho dic amb la boca ben oberta... AAAACAAABAAADAAA... "Se puede decir mas alto...", però si crido més, a la gamba que seu al meu costat al tren li agafarà un cobriment... Aquí us deixo unes fotos de l’obra acabada, amb pèrgoles i graves i tot plegat!! Bé, tot no, falta que creixin les bugambílies que han de crear les pèrgoles que no estan cobertes, ja creixeran...

Abans de prosseguir amb el relat d’avui, voldria fer dues coses:

Una: un gran “Me càgum la puta!” no te raó de ser, però sinó el poso aquí ja no el posaré enlloc, que l’alegria de tornar i sobretot la tristesa de marxar, no deixen espai per l’ira i seria l’únic post sense un bon “Me càgum...!” no fos cas que algú el trobés a faltar

I dues: Donar les gràcies a tots els que m’heu ajudat i m’heu recolzat per fer realitat aquest projecte. No us enumero perquè seria massa llarg (i perquè si em deixo algú quedaria fatal, que ja sabeu que de quedar malament en se força...)

Els dies previs a la partida de Burkina, la tristesa de saber que en breus abandonaria aquest meravellós país (no em pregunteu que te de meravellós, perquè racionalment no us sabria contestar, però un ho sent així), es barrejava constantment amb pensaments de tot el que m’esperava a casa, els col·legues, la família, el meu mediterrani, les verdes planes empordaneses... un bon fiestón... i sobretot la meva estimada Mar, a la que tantes ganes tenia d’abraçar. Avui, enfilat al tren que em duu cap al meu enyorat Empordà i havent ja abraçat i besat a la Mar menys del que hauria volgut (una nit no és suficient), tots els meus pensaments son a allà, tan lluny i alhora prou a prop com per alterar-me l’ànim.

Assegut més que còmodament, el tren abandona les catacumbes barcelonines i surt a la llum del dia que fa encara més enlluernadora la blancor del vagó. Allà ha quedat la brutícia al carrer, la misèria per les cantonades, els milers de bicis i motos, els rucs, les furgonetes destartalades, la calor insuportable, la pols roja que tot ho impregna... També la blancor del seus sincers somriures i de les seves franques rialles.

Des de la finestra veig passar edificis i més edificis, Sant Celoni, Hostalric, Maçanet,... Observo la roba estesa als balcons, alguna tele encesa, un gos mira el tren passar des de darrera la barana... les llars de tantes famílies. Allà han quedat les tan grans com horteres mansions dels rics (polítics, banquers, líders religiosos, militars de rang...) i les cases de terra o blocs i xapa, sense nevera, sense rentadora, sense dormitoris, un fogonet i una bombeta... i els seus moradors, que amb cada pluja aixecaran la vista al cel per demanar que la casa aguanti. També hi han quedat els meus amables veïns, els seus alegres “Bon dia! Com va la feina?” i la canalla que em deia “tonton”.

Veig un parell d’edificis en obres, buits, tristos, es diria abandonats, probablement seguiran així, inacabats, molt temps (el totxo no caurà mai...). I penso en la nostra obra. Allà han quedat tos aquells paletes, alguns més o menys bons, d’altres no tant, però esforçats, voluntariosos, amb tantes ganes d’aprendre, que s’esllomaven dia rera dia sota un sol de justícia, aquells paletes amb els que he compartit tants i tants quilos d’arròs amb mongetes, tants riures i tantes bronques, tants èxits i tants fracassos i tanta satisfacció i alegria el dia que, asseguts al pati del centre, amb una cervesa a la ma i el pit ben inflat ens dèiem: Això ho hem aixecat nosaltres, amb les nostres mans...

Allà han quedat també les dones del centre, que tantes vegades em van agrair la feina feta, aquelles dones incansables, treballadores de casa seva, dels seus camps i del seu centre, mares infatigables d’immensos somriures i encoratjadores paraules, les dones per les que ens hem batut sense descans, les dones amb les que he rigut, cantat i ballat, les dones que em van fer plorar el meu darrer dia al centre, les dones que, acabada la inauguració, no deixaren de cantar una preciosa cançó de “niindare” (fins aviat) fins que, fent una última ullada al centre, em vaig enfilar al cotxe i vaig desaparèixer, potser per sempre, de les seves vides.

Camps verds, denses i curulles arbredes, l’enyorat Pirineu al fons, res a veure amb aquella terra erma... Allà han quedat tota la gent que treballa el camp (si se’n pot dir així) per, a dures penes, sobreviure, incansables infants que caminen kilòmetres per anar a escola, ancians desvalguts de mirada perduda que et demanes uns CFAs, la gent que arrossega carretes, venedores de cacauets, militars descontents i bales perdudes, joves que treballen fort somiant un futur millor, d’altres que només somien...

El tren s’atura a Girona, observo una ciutat que em se de memòria, la ciutat on vaig créixer, tants amics que hi resten i tants que n’han marxat. Tanta vida descoberta d’adolescent. Ja torno a ser aquí... Allà han quedat l’Issa, l’Alassane, en Tony, l’Abdou, en Saliou, en Salif, l’Asseto i en Fèlix, la Marta, la Daniella, la Delphine no que ja ha tornat a França, la Patricia i en Luís, la María... Els enyoro, tinc ganes de trucar-los: “Ei! Qui s’apunta a fer una birra? A les 9 al Deniro?”. Allà no han quedat tantes i tantes coses apreses... Gràcies Burkina. “Mnai yelilamé, màmsonguà Burkina màmsompaamà yída úsogo mamsonguà mbàs Burkínaka.” (Espero haver donat a Burkina tant com Burkina m’ha donat a mi)

Pròxima parada: Flaçà. Espero dret davant la porta del vagó. El cor encongit, amagat poruc al fons del pit. Tanco els ulls, somio que s’obrirà la porta de l’avió i una bufetada d’aire sufocant em girarà de cop la cara i que la pols m’omplirarà els pulmons per fer-me tossir un cop més... hola Ouaga!... però s’obre la porta del tren i un graó més avall hi ha Flaçà, net, polit, ordenat, tranquil, fresc...

-Hola mama!

-Hola fill! Que tal? Com estàs?

-... JO molt bé...

L’Ambrosio i la Bella dorment se’n van d’excursió.

2011-08-06T09:16:00.000-07:00

El dia 8 amb l’obra apunt d’acabar arriba des de la seu de l’associació, en Manel. Ve en... “Missió exploratòria”... Mentres l’espero a la sortida de l’aeroport em ve de nou al cap això de “Missió exploratòria” i me l’imagino baixant de l’avió vestit de comando militar o de Mr. Livingstone o de tripulant de la nau Enterprise “en misión permanente explorando la última frontera”... i jo no parlo ni un mot de Klingon! Per sort, surt per la porta en Manel de sempre.

Mentre jo em dedico a enllestir els últims detalls de l’obra, bàsicament neteja i instal·lació de les famoses graves, en Manel prepara el planning per totes les visites que em de fer les pròximes setmanes. Un planning que ens durà al nord, a l’est i a l’oest de Burkina i a Mali.

El dia 13 comencem per Mali. Marxem cap a Bandiagara. A les 6:00 del matí agafem l’autobús capa a Ouahigouya, arribem a les 8:15. Fins aquí tot bé. A les 8:30 som a la parada de “Taxi Brousse”. Que és un Taxi Brousse? Doncs la clàssica furgo carregada fins als topes tant típiques d’aquests països. L’hem d’agafar per passar la frontera fins a Kubri, on ens esperen per dur-nos a Bandiagara.

-bon jour... el taxi brousse per anar a kubri?

-si si, és aquest.

-que trigarem en sortir?

-a les 9:00 marxem...

-Ok, dos bitllets.

A les 9:30 arriba un noi carregant les ballestes de la furgo, comencen a muntar-les... No caaaardis!! i el temps va passant i va passant i va passant i va passant... Me cagum la puta...

Finalment sortim a les 11:00.

-Quan trigarem fins a Kubri?

-Un parell d’hores i mitja.

Paciència. El taxi brousse enfila per la pista de terra que duu fins a la frontera. Per un país que te frontera amb 6 paisos... que podria ser una fantàstica ruta de transports... és molt trist que l’asfalt no arribi... la furgo avança lentament, no passa dels 40km/h. Ens avancen fins i tot les mobilettes! I si les bicicletes no ho fan és perquè fa calor i s’ho prenen amb calma... paciència. Ens aturem 4 vegades, duanes de Burkina, passaports de Burkina, passaports de Mali, duanes de Mali. Paciència. Triguem 5 hores i mitja a fer un trajecte que en cotxe es fa en 1 i mitja... immensa paciència i uns quants me cagum la puta que van per dins...

Mali ens rep amb una espectacular tempesta. En baixar del Taxi Brousse el vent furiós ho omple tot de pols i sorra. Ens enfilem al 4x4 just abans que comenci l’aiguat. Arrenquem el darrer tram del trajecte. Quan comencem a enfilar-nos per la falla de Bandiagara, l’espectacle és encisador. L’aigua cau des de dalt de la falla formant espectaculars cascades, verd, basses i rierols per tot arreu... després de 8 mesos de planes infinites, sorra i pols. Aquesta imatge m’omple l’esperit a pesar que en algun moment el conductor dubti de que puguem arribar a destí.

Ens instal·lem i a l’endemà comencem les reunions amb la contrapart, això te bona pinta. El divendres, sobre el terreny. Ens repartim les visites amb en Manel. A m i em toca unir-me a una mena de caravana de la cooperació, amb 8 4x4 nous i lluents que creuen pobles i poblets fins a destí. El contrast és notable. Es fan la foto i cap a casa.

El dissabte hi ha un gran casament a Bandiagara al que assistirà tota la gent de la contrapart i bona part del poble. L’activitat s’atura com si d’una vaga general es tractes... així que aprofitem el matí per fer una mica de turisme i visitem un dels famosos pobles Dogón penjats a la falla... Preciós, realment preciós. Me’l compraré i hi faré un hotel per turisme de masses... juas juas juas (riure de “malo de la peli”)

Diumenge tornem cap a Ouaga, aquest cop però, paguem la benzina del 4x4 perquè ens dugui fins a Ouahigouya... su puuuuuuta madre tornarà en taxi brousse! I aprofitem per visitar la biblioteca Olvido i dinar amb en Félix.

4 dies a Ouaga fent visites cap aquí i cap allà. Sobretot en Manel, jo, encara tinc feinetes a l’obra, clar, no fos cas que la última setmana les coses haguessin sortit bé. Crec que l’esperit de l’arbre... em mira de reüll...

El dia 21 marxem cap a Bobo, a 380 km a l’oest del país. El viatge tranquil (tot lo tranquil que pot ser conduir per Burkina), jo condueixo, en Manel va fent cops de cap. Visitem associacions, poblets, entrevistes varies. Tothom et rep amb la immensa esperança que donaràs suport al seu projecte. Resulta força impressionant veure com, per posar un exemple, dones d’un poblet en mig del bosc, amb una aportació anual de 3.000CFA (4,5€) cadascuna, i el que poden rascar “por ahí”, s’organitzen per tirar endavant el seu projecte de camps comunitaris, aula d’alfabetització, restaurant,.... Com en totes les visites a Bobo, en Saliou s’encarrega no només de la logística, si no també d’assegurar-nos una lleu ressaca cada matí. Cagum dena!, començo a fer-me vell per aquestes coses... que collons!! posa’m una birra que això son dos dies i aquí s’està la mar de bé! El dissabte, tornem cap a Ouaga. El viatge tranquil (tot lo tranquil que pot ser conduir per Burkina), jo condueixo, en Manel va fent cops de cap. Arribem a temps per anar a la festa d’en Luís i la Patricia, excel·lent. I acabar la nit en un makis amb la Morissa i unes voluntàries invisibles de la Creu Roja...

Jo després de l’intensa activitat d’aquets mesos, estic força al ralentí, però en Manel porta un ritme endiablat. Així que marxem cap a Arbolé, al Nord. Aquest cop anem amb el 4x4 d’una associació que ens porta a visitar els pobles en els que voldrien treballar amb nosaltres. Jo, aquest cop, no condueixo, passo de ser l’Ambrossio dels Ferrerro Rocher a “Miss Daisy” assegut al darrera, vaig fent cops de cap tot el viatge d’anada. A partir de mig dia, l’espectacle comença a ser una mica lamentable. Cada cop que ens enfilem al cotxe per canviar de poble, en Manel davant i jo al darrera, caiem fulminants al segón -2, Crack, desnucats. En Kaivin ens mira commogut... ay... aquests joves no aguanten res...

Fot-li Manel! El dimecres marxem cap a l’Est del país, primer cap a Tenkodogou i després cap a Fada. Per desgràcia, el dimarts al migdia, un dels rodaments del cotxe es fa xixina i... exacte... ME CAGUM EL PUTO COTXE!!! Truco al mecànic... i se l’enduu. Ey! El necessito per demà a les 5 del matí, així que aquest vespre ha d’estar arreglat. Si si, cap problema. Al vespre, quan torna amb el cotxe hi ha alguna cosa que no acaba d’anar bé, sembla que... blà blà blà. Estic fins als collons de parlar del cotxe. Total, que fins el dimecres a les 9 del matí no podem sortir de Ouaga, el que ens obliga a apretar les visites i a tornar de nit. El viatge d’anada, tranquil (tot lo tranquil que pot ser conduir per Burkina), jo condueixo, en Manel va fent cops de cap. Al final del dia, amb la posta de sol, ens acomiadem de l’última visita. Ens enfilem al cotxe i resem un pare nostre abans d’arrencar (és un dir, que quedi clar que no m’he convertit...), conduir de nit per Burkina és una bona tocada de collons... L’ambrosio es converteix en Fitipaldi i la bella dorment en l’indi “ojos de halcón” o potser seria més encertat dir en Mario i Luigi... Un sot! esquiva’l, 100 punts, una bicicleta... 150 punts, compte un camió! Aixxx... un gos! 150 punts més. Al peatge podem agafar uns plàtans... vida extra! Tanto, una moto, ah! no, que és un cotxe amb un sol faro, esquiva’l... 200 punts. Dreta, esquerra, sot, un altre sot, esquerra, gos, super sot, bicicleta, esquerra, sot sot sot sot, dreta, ruc... 100 punts, 150 punts, 100 punts, vida extra, 200 punts, 100 punts, 100 punts més... Manel! Que batrem el rècord!! Oh oh... el dolent de la última pantalla... Ens desfem de l’exèrcit de camions que intenten, a un vertiginosa velocitat de 20km/h, impedir que acabem la partida... Arribem a casa! Titorirorí..And....The winners are... Mario and Luigi!

A la biblioteca!

2011-07-12T08:58:00.000-07:00

Divendres per la tarda, abandono l’obra i em disposo a gaudir d’un cap de setmana sencer per relaxar-me... per fi. Des del meu viatge a Barcelona a principis d’abril, ha sigut un no parar. Així que aprofitaré aquest cap de setmana per viatjar al nord, a Ouahigouya, a veure en Fèlix i a gorrejar vilment els plaers de ca seua, la piscina, la cuina exquisida, el pernil!, la tranquil·litat, la bona conversa...

Una ampolla de vodka, suc de tomata, salsa worchester, tabasc, llimones, pebre... ah! i alguna cosa de roba, és clar. No l’agafis, no l’agafis, no l’agafis... no ho facis!... finalment també m’emporto l’ordinador.

De totes maneres, tampoc te cap gràcia explicar-vos el cap de setmana que vaig passar lluny de la meva rutina habitual, compartint bloody marys en bona companyia. De fet, aquest post és per explicar-vos el projecte de la biblioteca Olvido Ruiz de Valbuena.

A Burkina hi ha infinitat de projectes de cooperació al desenvolupament (potser masses, o potser massa pocs) centrats en àmbits molt variats. Projectes per a la educació, per la sanitat, per la millora de les condicions laborals, projectes per la igualtat de gènere, per lluitar contra la fam i la desnutrició, per al desenvolupament de barris (com el de Amigos de Rimkieta), projectes per l’accés a l’aigua potable, per les infraestructures, per lluitar contra la prostitució infantil i la no tan infantil (nenes i no tan nenes que per menys d’un euro el polvo han trobat la manera d’assegurar-se no passar en aquest miserable mon més de 5 anys) projectes per ajudar els nens del carrer i les bandes, sovint apallissats i violats sistemàticament (parlo de nens... nens violats pels líders de la pandilla per que quedi ben clar qui mana, o per qualsevol desgraciat abominable anormal apollardat cabronàs imbècil jilipolles bavós cafre culmerdós mesquí dat pel sac galtes de cony fastigós... resumint, un autèntic fill de la gran puta.) Projectes per millorar sistemes de producció, per l’art i la cultura, per aprendre oficis, projectes per fer riure els més petits i projectes per fer somriure els més grans. Projectes de tota mena, vaja.

En Félix però, ha optat per un camí d’allò més curiós i sobretot, al meu entendre, molt interessant, ni millor ni pitjor, que aquí falta de tot. Ubicat a Ouahigouya, el cul del món d’un país al cul del món, ha construït una gran biblioteca. Fins aquí tot normal, però en comptes d’omplir-la de tots aquells llibres que les biblioteques occidentals no volen i regalen a les biblioteques d’aquí (entres en una biblio i et trobes 3 volums de la biografia d’algun president asiàtic de fa 20 anys, o un llibre de mecànica del 1950, aquest encara els hi pot fer servei vistos molts dels camions que corren per aquí.) ha decidit mirar el futur directament als ulls, ha posat cara “molona” (cella dreta aixecada i cap lleugerament inclinat), dits índex i polze en forma de pistola i li ha dit... “pa chulo chulo mi pirulo”, i ha equipat la biblioteca amb “tablets PC” on carregar els llibres digitals i preparar els treballs de l’escola i un centenar d’ordinadors. I com que amb això no en feia prou, pantalles 3D per a les sales de formació i conferències. Al cul del mon d’un país al cul del mon hi ha una petita ciutat de camperols que registra l’índex de “tecnologia” més elevat per habitant a Burkina.

I perquè m’agrada tant aquest projecte? Doncs perquè per primera vegada (que jo conegui) s’està posant a l’abast del estudiants la mateixa tecnologia amb la que es treballa a occident. Se’ls hi està donant la oportunitat de lluitar en “igualtat de condicions” (al menys en aquesta qüestió) No se’ls està condemnant a seguir 30 o 40 anys darrera nostre...

-Saps llegir i escriure?

-Si

-Com vas de comptabilitat?

-Bé

-Word, excel...?

-Eing...?

-Que tal et manegues per internet?

-Eing...?

-...

-un cop em vaig llegir la biografia d’algun president asiàtic de fa 20 anys...

-Millor busca feina a l’obra o al camp, doncs...

Accés a tota la literatura en format digital... a un preu molt inferior i a cost de transport zero! Si vols un llibre concret, entres i el descarregues! Fins ara t’havies de fer fotre, impossible aconseguir-lo (tampoc no hi ha llibreries on puguis demanar-lo). Us podeu imaginar el que és intentar documentar-se per un treball, per una assignatura, en aquestes condicions... ?? Això és com el mòbil, ningú no tenia telèfon perquè la línia no arribava. Amb el mòbil, tot ha canviat. Doncs ara, amb la Biblioteca Olvido Ruiz de Valbuena, moltes coses canviaran per al estudiants de Ouahigouya...

No puc acabar aquest post sense convidar-vos a participar en aquest projecte. Així que aquells que tingueu llibres en format paper, que també n’hi ha i més que n’hi hauran (en Félix, que és un romàntic), dels que despendre-us podeu fer-los arribar a LA VENTANA DE VERANO / BIBLIOTECA OLVIDO RIUIZ DE VALBUENA / GRAN VÍA, 32-8ª PLANTA / 28013 MADRID. La cadena Ser s’encarregarà de fer-los arribar al cul del mon. I els que tingueu llicències de llibres digitals (o el que sigui que es fa amb els llibres digitals, jo no ho se, jo encara soc dels que va a la llibreria, el demana i espera 3 o 4 dies amb ànsia i emoció) doncs ho envieu a: felixperez1954@gmail.com Tot és més que benvingut, però sobretot diccionaris, llibres tècnics i especialment llibres escolars, de francès, d’espanyol, de català... Les revistes porno no les considerem literatura, val!?

Felicitats Félix i a tots els que feu tant per aquest país i tants d’altres!

El meu cotxe m'odia...

2011-07-05T13:53:00.000-07:00

Fa dues setmanes el cotxe perdia molt d’oli, (el cotxe!) el porto al taller... paga. Fa una setmana, es va rostir la bateria, el porto al taller... paga. Fa dos dies les quatre rodes perdien aire, el porto al taller, ja posats, controlem fins i tot la de recanvi... paga. Aquest matí, carrego la compactadora i l’operari al cotxe, camí de l’obra... s’atura, mort, caput, ko... merda!

Obro el capó, em miro el motor, per dalt per baix, del dret i del revés, confirmat... no tinc ni puta idea de mecànica... però reconec que la meva “pose” quan he dit: “Uf! Això te mala pinta” m’ha quedat d’allò més professional... Truco al mecànic, em diu que arriba desseguida. Ens hem quedat aturats enmig d’una zona en obres, ni una puta ombra en 300 metres. Esperem al sol, entre pols i fum i la temperatura va pujant.

Espero i fumo, passa mitja hora, torno a trucar al mecànic, em diu que arriba desseguida... Porto 45 minuts esperant, assegut contra el cotxe, immòbil, i m’adono que si que he après coses en aquesta estada, i és que me la bufa absolutament, m’importa un rabe tot plegat, d’habitual, estaria tota histèrica, “Que la compactadora em costa calés cada hora que passa!!” “Que els paletes la liaran si no arribo aviat!!” “Que he d’anar a encarregar el ciment!!” “Que he quedat amb l’electricista!!” Sabeu que us dic? Que a tomar pel cul, que ja arribaré... que no s’enfonsarà el mon. Em sorprèn molt gratament aquesta calma, si no es pot no es pot. Em limito a mirar, mirar, mirar...

Segueixo esperant i fumant, i veig passar cotxes i camions, motos i gent en bicicleta, de tant en tant s’atura algun avi amb un enorme somriure i em parla en “more”... salutacions, somriures i comiats, tot el que hem dit pel mig (ell en moré i jo en francès) quedarà en l’aire sense arribar al seu receptor, m’encanta...

-Bon dia, que tal?

-Molt bé gràcies. I vostè?

-Molt bé gràcies. I la família?

-Molt bé gràcies.

-Problemes amb el cotxe?

-D’espanya... Deu n’hi dó quina solana! li fot fort avui, eh!?

-Ouedraogo, Salif....

-M’agrada el teu turbant.

-M’he comprat una bici.

-Has sentit a parlar de les bactèries procariotes?

-Que bons son els cacauets.

-Hem pica la soca del ous...

-Les vaques fan muuu...

-Encantat de conèixer’l, que passi un gran dia.

-Igualment. Fins a la pròxima

-Fins a la pròxima

Enormes somriures, instructiva conversa...

Passa un cargol gegant disfressat de ruc amb carro, passen pollastres en moto i cabres en taxi. Passen dones amb nens motxilla (si si, motxilla, estudis recents han demostrat, que contràriament al que es creia, no son nens koala, diuen els científics de la “National Cience Academy” que han observat que a diferència dels koalas, no s’agafen a la mare servint-se de les seves extremitats, sinó que ho fan utilitzant una tela lligada a l’esquena. També destaquen, que els Kolaes tenen la panxa plena de fulles d’eucaliptus, aquests nens, en canvi, tenen la panxa buida... podries ficar-hi els llibres de tot el semestre... tot i que recomanen ficar-hi aliments, millor..."l’aironfix" pot resultar un xic indigest) Passa gent a peu, que faran kilòmetres. Fumo i menjo plàtans. Passen venedors ambulants. Passen nens menant carretes carregades, “òbviament aprofitant les vacances. En època escolar, tots van puntualment a l’escola”... insisteixo “”.

També m’adono que en una hora i quart pots oblidar el que creies haver après... me càgum la puta! On collons para el mecànic! Amb la feinada que tinc!!

Arriba quan fa una hora i mitja que esperem... triga una hora i mitja més en arrencar-lo. Ens l’emportem al taller... paga... Demà ja portarem la compactadora a l’obra...

Dos dies després, passo per la benzinera a fer el ple. Se sent un “clong” (el dipòsit) i la benzina s’escampa per tota l’estació de servei... 50 litres... algú te un misto? Truco al mecànic, portem el cotxe al taller... paga...

Santa paciència...

Esperits a l'obra...?

2011-06-23T09:34:00.000-07:00

Ahir me les vaig tenir amb l’esperit d’un arbre sagrat que hi ha a l’obra. Un que és molt racional i poc donat a aquestes històries veu trontollar la seva incredulitat quan es troba amb coses com aquesta, casualitat, atzar... o esperits i misticisme... si més no dona que pensar... o no.

Tot va començar amb l’inici del nostre projecte un cop arribats sobre el terreny, mentre parlàvem amb la associació de com distribuir el projecte, ubicació dels elements, etc etc... va sortir el tema de l’arbre “sagrat”, un arbre on la gent del poble venia, fa anys, a degollar pollastres i cabres. Malauradament, des de que la associació va ocupar el terreny, la gent no el fa servir més, però tot i així segueix sent sagrat, un cop el “marabut” l’ha sacralitzat i col·locat la pedra on fer rodolar caps, seguirà així fins que un altre “marabut” el dessacralitzi. La presidenta de la associació, com molts burkinabesos, era partidària de talar tot el que es poses pel mig en pos de la modernització i el desenvolupament. A mi se m’eriçaven tots els pels del cos només de veure el que havien fet amb els arbres de davant la parcel·la i d’altres, es posaven les mans al cap només de pensar en totes les desgràcies que caurien sobre el centre si el talàvem. Així que li vaig proposar aprofitar que és un espai sagrat, per muntar al seu voltant les pèrgoles previstes per tindre una zona per treballar a l’ombra i d’aquesta manera respectar les tradicions del poble. I així, tothom content i stisfet! “Que guay tindre un “nassara” sensible a les nostres tradicions” em va dir una de les dones...

Al llarg de la meva estada, he tingut moooltes converses respecte aquest tema de les tradicions versus la modernitat, i el cert és que hi ha de tot, però pocs consideren que siguin qüestions compatibles. Jo, sempre sincer, els hi dic que per mi son collonades, però que en qualsevol cas, s’ha de lluitar per mantenir les tradicions i costums d’una terra, les bases de tota una cultura. I que a i m’encantaria tindre aquesta connexió que tenen amb la natura, la màgia i el costat més misteriós del mon que ens envolta, però que desgraciadament a occident ho hem perdut i que seria una llàstima que ells també s’ho deixessin perdre.

Bé, al que anàvem. De tot això ja no me’n vaig recordar més fins ahir. Muntant les pèrgoles ens vam trobar que una de les branques ens molestava, així que els hi vaig dir a l’Abdú i a l’Amidou que agafessin una escala i tallessin aquella branca i un parell de branquetes més.

-mmmm... si si, d’acord...

Al cap d’una estona m’adono que han desaparegut. Els busco, trobo l’Amidou fent arrebossats.

-Amidou... t’he dit que tallessis la branca, a que esperes?

-Si si, acabo això i m’hi poso...

-Ok, no triguis. L’Abdú on és?

-...mmmm... no se...

Busco l’Abdú, ningú sap on para. Tocat els collons! On coi s’ha cardat aquest ara!? Surto a encarregar formigó i a fer pagaments pendents. Torno al cap d’una hora... i la branca segueix allà. L’Abdú segueix desaparegut i ara també ha desaparegut l’Amidou... M’emprenyo, li dic a en Patrick que es posin ell i l’Ethiene a tallar la branca i li dic a en Bruno que busqui aquest parell i que si no son aquí en 10 minuts no cal que tornin. Hosti ja!

En Patrick em mira amb una mirada que no acabo d’entendre, em diu això que tant els hi agrada: mmm... si si, d’acord. Gira, deambula, va cap aquí i cap allà i al final es posa a parlar amb en Lassane, el cap d’obra. En Patrick es fica dins d’un dels edificis, de fet, no queda ningú més per fora... i en Lassane se m’acosta. Dec posar cara de molt emprenyat, perquè en Lassane, el primer que em diu quan arriba, amb cara de corder, és: Salvi, no t’enfadis...

Respiro profundament... i penso que m’he perdut alguna cosa...

-Lassane... que passa?

-...mmmm... éeees queeee... no volen tallar la branca...

-Com!? Perdona!? Que vol dir que no volen tallar la branca!? Quina collonada és aquesta!!??

M’adono que surten caps de totes les portes i finestres dels edificis de l’obra, ens miren i està clar que jo, m’he perdut de la missa la meitat... Torno a respirar profundament.

-A veure... explica’m perquè no volen tallar la branca i estan tots amagats...

-Salvi, és un arbre sagrat...

Tate!!! Hòsti, ja no me’n recordava!! Qui em va parir! Ara si que la hem liat!!

-Lassane, reunió general, vull tothom aquí en 30 segons...

...

-A veure!! Us sembla normal que si us demano una feina sortiu tots corrents a amagar-vos!?

... silenci...

-Amidou, et sembla normal?

-Eeeeeessss... queeee... és un arbre sagrat...

-I no és més fàcil dirm-ho, en comptes de fugir? Que mossego potser!? Que no us escolto sempre? Au va, tothom a la feina, ja veurem com arreglem això... Benoit, acompanya’m a veure el marabout.

Un ancià encorbat de poques dents. Túnica blanca i turbant. Ens rep al pati de ca seua, gallines cabres i objectes d’allò més estranys... Ens dedica un amable somriure. En moré ens desitgem mútuament bon dia, ens preguntem per la família i la feina, per la casa, etc etc. No parla francès.

Li explico la situació, a través d’en Benoit que em fa de traductor. I li pregunto que podem fer, si ell podria intervenir per fer que l’esperit que habita l’arbre ens permeti tallar una branca... No em puc creure el que estic dient... si algú em sentis...

-Podria fer una cerimònia per dessacralitzar-lo i transportar l’esperit a un altre arbre.

-No no, si no volem dessacralitzar-lo, només que ens deixi tallar-li una branca. A mi m’encanta que hi hagi un arbre sagrat al centre.

-mmm... si, podria posar-me en contacte amb ell... i preguntar-li si us dona permis...

M’entren ganes de dir-li que em passi el telèfon que ja el trucaré jo...

-I això, quan ho podríem fer?

Posa cara de fer càlculs mentals, agafa un calendari que te penjat al porxo, segueix calculant i finalment diu que d’aquí 5 setmanes, que ha de coincidir amb no se quin dia de no se que i coses d’aquestes que a mi se m’escapen.

-Abans impossible?

-Impossible.

-I que passaria si tallem la branca sense haver-li demanat...?

Em mira seriós...

-Doncs que us tornarà el mateix mal que vosaltres li feu... Si talleu una branca... potser no serà molt greu, però potser perds un braç...

Aprofita per dir-me que necessitarà 3 gallines i una cabra. Que son per ell és clar. 3 gallines i una cabra!? Es com si m’hagués demanat 1.000€ per canviar una bombeta! Aquest vol fer l’agost amb el blanquet de torn! Quins sants collons! I mira que m’’havia caigut bé!

Rumio i li dic que ho he de parlar amb la associació i que ja veurem com ho fem...

Ens acomiadem, ens desitgem un bon dia i una vida pròspera.

No penso deixar que m’estafi, però sobretot, no puc esperar 5 setmanes! Jo ho he intentat...

Camí del centre penso que al cap i a la fi, l’arbre te moltes branques, jo, dos braços, així que proporcionalment... potser només seran un parell de dits o una mà. Hòstia puta! No em puc creure que tingui aquets pensaments! I em descollono tot sol.

En arribar, li explico a en Lassane el que ha dit el marabout i li dic que no pateixin que ja la tallo jo la branca, que no vull pas que faltin al respecte a les seves tradicions. En Bruno diu que ell m’hi ajudarà, que ell no hi creu en aquestes coses.

Abans d’enfilar-m’hi... (el que s’ha de fer...) poso les mans contra l’arbre i li demano permís perquè em deixi tallar la branca, li explico que és pel bé de les dones de la associació i li demano perdó pel mal que li pugui fer... M’en recordo de la Nieves, amb l’empatia que te amb la natura ja s’hauria endut l’esperit a fer una birra... Ay senyor... no em puc creure que estigui fent tot això per no molestar el personal... (i el pitjor és que en Lassane m’ha dit que jo, com a blanc, puc fer-ho, que de nosaltres els esperits tenen por...) Us ben juro que tot plegat és molt surrealista. Jo parlant-li a un arbre!! Santa paciència...

Au! Cap amunt! Em poso a tallar, a cops de matxet les dues branques petites i en Bruno s’enfila i es posa amb la branca més gran.

-Bruno, posat de l’altra banda, que aquí on estàs, quan caigui la branca t’enganxarà.

Acabo i baixo. Quan la branca que està tallant en Bruno cedeix, fa una pirueta impossible en l’aire, com la d’un acròbata del circ du solei i li enganxa la ma contra la estructura metàl·lica...

Me càgum la puta d’oros!! No m’ho puc creure!

-Estic bé, estic bé, no ha estat res!

Baixa, te la ma una mica inflada i un parell de rascades, res greu, uns antiinflamatoris i al vespre ja la te bé.

-Ho veus Salvi, amb els esperits no s’hi juga... I sort que li has demanat permís, sinó, segur que hauria sigut pitjor. Això només ha sigut per demostrar-te que és allà, que t’ha donat permís però que vigilis...

Puta casualitat! Al final hi acabaré creient... fuig fuig!!

Bufet lliure d’escombraries a la japonesa.

2011-06-16T15:16:00.000-07:00

Miro com la lluna s’amaga vergonyosa. Per tots els barris de Ouaga comencen a sentir-se "tamtams", cops de caçoles i cants. Corrues de mainada recorren els carrers fent tant soroll com poden per espantar el gat que s’ha menjat la lluna. Una història màgica que expliquen als nens les nits, com aquesta, eclipsades. I ells, surten ben disposats a obligar al Gat a tornar-nos-la. M’agrada aquesta història. I m’adormo amb aquesta imatge al cap.

A les quatre de la matinada em desperten els trons d’una tempesta que comença a desfermar-se, l’aigua cau amb força i puc imaginar-me l’espectacle de demà... imagino, també, la gent a ca seua, espantats, porucs, resant perquè no es repeteixin les inundacions del 2009, resant perquè el trist sostre de xapa que avui els protegeix de la pluja no sigui demà el seu botxí, resant perquè els magres murs de terra que avui els protegeix del forts vents no siguin demà la seva sepultura... “De terra som i a la terra tornarem”

Amb aquests pensaments m’ha fugit la son i surto al porxo anegat, fico els peus descalços dins l’aigua, miro com el cel es desfà, fumo, menjo cacauets i deixo passar el temps.

A les sis del matí ha deixat de ploure, m’enfilo al cotxe amb la minsa esperança de que es pugui circular mínimament. He d’anar a recollir la compactadora per dur-la a l’obra. Arribarem? Tan bon punt surto, es fa manifest que no serà fàcil. El “clavegueram”, per dir-ne d’alguna manera, està completament desbordat. Em trobo un dels meus veïns, amb la Marie, la seva preciosa filla de 5 anys, a coll. Sabates lluents, pantalons ben planxats i camisa emmidonada, s’ho mira, ha de creuar a l’altra banda i no sap com fers-ho per no acabar de fang fins a les celles.

-Bon dia Bruno.

-Bon dia. Déu n’hi dó com ha quedat tot, eh!

-Si si. Va, pugeu al cotxe que us porto.

En Bruno m’agraeix infinitament el trajecte, i quan baixen, la Marie em diu, amb la seva veu de nena dolça: “Merci Ton Ton” i a mi se’m dibuixa un emocionat somriure d’orella a orella... “Ton Ton” significa tiet, oncle, però és fa servir per la gent més gran (que un mateix) a qui se li mereix un respecte i un “carinyu” Quan vaig arribar, els nens dels veïns em deien “nassara” (blanc), després vaig passar a ser “Ton ton nassara” i ara... pels nens del barri... ja soc un “ton ton” a seques, ni blanc ni negre ni gris, simplement “ton ton” (si si, que soc una mica tonton ja ho se, però no parlàvem d’això)

Els carrers estan tots anegats, alguns semblen més rius que carrers, la gent amb l’aigua fins als genolls i comencen a aparèixer els primers “creuabasses”, mainada que per 50 CFAs et creuen a coll i be perquè no t’hagis de mullar les sabates. Negocis inundats, trams de “goudron” tallats... et desvies i passes per on pots...

Avui a l’autoescola aprendran a conduir en condicions desfavorables, i els que tenen teòrica a l’aula estudiaran amb els peus en remull.

Ouaga, ansia i pateix alhora cada gota d’aigua. Burkina desperta i esclata verda després de mesos de monòtons marrons. La natura és la viva imatge de la seva gent, capaços del pitjor i del millor. Dura i esquerpa avui, generosa demà. Violenta com una tempesta o de monòtons cants de cigales un migdia a 40 graus. Salvatge, primitiva, despietada, emocional, natura no domesticada en fí... encisadora.

Arribo per recollir la compactadora a ¾ de 7, normalment hauria trigat 15 minuts. Espero l’operari de la màquina... 1 hora i quart!! Aquest ritme frenètic em desespera!! La mare que el va parir...!

L’espera em permet aturar-me a observar. Les clavegueres a cel obert porten aigua en abundància. Fumo i miro... Aigua, aigua, aigua, bosses de plàstic plenes, aigua, aigua, condons i compreses, aigua, aigua, aigua, cartrons, aigua, aigua, més bosses de plàstic, la brossa va passant periòdicament. La gent aprofita per llençar-hi les escombraries, l’aigua s’ho endurà “Si no ho veig... no existeix” més avall, s’agrupa una colla de nens, amb el cap ficat a la claveguera esperen que passi quelcom que puguin aprofitar. Riuen i es barallen i em fan pensar en un d’aquets bufets de restaurant japonès on el menjar dóna voltes i tu agafes el que vols: Uns tekamakis... per mi, per la nena de les trenetes un malmès cistellet de vímet. Uns yakitoridon... per l’Ana, pel nen de la camisa florejada uns llistons de fusta. Uns gyozas... per en Manel, per la nena de samarreta blanca dos bombetes de mercuri foses. Unes verduretes en tempura... per l’Andreu, per el nen de verd un parell de sacs de ciments buits. Uns niguirizushi... per la Mar, per al més menut de tots la decepció de no haver pescat res.

Quan aquesta improvisada deu de preciosos bens deixa de donar fruits, tota la mainada, en una altra d’aquestes actituds de col·laboració amb el veí que tant em meravellen d’aquest país, es fiquen de peus dins la claveguera i comencen a treure tota la terra i graves que s’han acumulat al fons. S’ha de deixar net i via lliure per la pròxim pluja .

Finalment, carreguem la compactadora i marxem cap a l’obra, hora i mitja després... descarreguem.

Barça, putes, jazz i església (per aquest ordre)

2011-06-02T09:45:00.000-07:00

18:15, arribem a casa del cònsol britànic. Veurem el partit amb anglesos, canadencs, francesos, austríacs, danesos i òbviament, burkinabesos. Una cervesa per anar escalfant motors. A les 18:45 comença el partit, ja s’ha fet fosc, però la temperatura no ha baixat dels 36º. Una altra cervesa per refrescar. La Morissa arriba portant banderes i pintures per animar el cotarro. Baaaarçaaaa!! Baaaaarçaaaa!!

Uixxxxx...!!!

Me caaaagum la saaang de deeeeuuu!!

Va mainadaaaa!!

Valdeeeeessss!!!

Hostiaaaaa putaaaaa!!!

Va va vaaa.... uixxxx!!

Tinc el cor disparat, i amb aquesta calor, tinc la sensació que cauré rodó en qualsevol moment... sucre, vull sucre!!! una cocacola.

Goooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooool!!!!!!!!!!!!! Peeeeeedro, peeeeeedro, peeeeedro!!!!

Un xic més calmat... Algú vol una birra?

No no no... nooo... Mecaaaaagumlasaaaangdedeuuuuhoooostiaaaaputaaaaquielsvaparircolloooooooons!!! Coi de manchester...

La suor es barreja amb la pintura de la cara fent una pasteta d’allò més encantadora.

Per sort, el barça fa un recital i uns quants mecagums, aixxxxs, vinga va i hòsties més tard cauen dos gols que ens transporten a la glòria. Campioooons campioooons oe oe oeeeeeeeee...!!! Tinc la estranya sensació que als anglesos no els hi ha fet tanta gracia...

-Que? Anem a celebrar-ho?

Enfilem cap al “De Niro” més cerveses, uns billars i una tempesta que ho deixa tot potes enlaire.

-I ara? On seguim?

En Tim proposa l’Apaloosa.

Dels presents, només ell el coneix. I per que no? Som-hi!

“Gràcies” Tim! “Gràcies” per portar-nos a un Puti!! La decoració està a la alçada dels locals més xics de la Costa Brava... Banderes americanes, pintures de diligències i indis amb plomes a les parets, rodes de carro i làmpades de petroli penjades del sostre... preciós, encantador i acollidor... La concurrència... libanesos entre 17 i 22 anys amb molta testosterona que cremar, militars francesos i alguns vells blancs que ja han cremat masses whiskys. Russes, marroquines i burkinabeses xerren entre elles darrera la barra, d’altres aguanten la pallissa dels vells i dels militars esperant que se les enduguin per alguns milers de CFAs. Una balla sobre la barra... molt sexy...maleïda abstinència. La mainada libanesa baveja i per desfogar-se es marquen uns brake dance que s’ha de reconèixer, estan força bé. El DJ, que mereixeria anar d’artista convidat al Sonar, és capaç de coses tan increïbles com empalmar “dame mas gasolina” amb Laura Pausini... quin crak!!

Aguantem l’ estrictament necessari, un parell de cerveses i matem la nit. Sortim d’allà amb la promesa de no tornar a ficar-hi els peus.

Camí de casa em sorprenc xiulant l’himne del barça. Felicitats campions!

El diumenge em llevo, a part de amb ressaca, amb la sensació de tindre els timpans bruts, intoxicats, aquella mescla de “dame mas gasolina + laura pausini” segueix encastada en la meva oïda. L’estrep, el martell i l’enclusa xerriquen mes que la roda de la tartana de l’avi. Per solucionar-ho, aprofitant que hi ha el festival Jazz Ouaga 2011, al vespre anem a concert, una mica de jazz segur que ho arregla. Ai Las! Quina decepció quan comença el concert. No parlaré de la cançó en la que una negra de veu potent iguala l’avortament a l’ infanticidi (al cap i a la fi, cadascú amb les seves idees) si no del xoc que em provoca la caçó que parla d’un home que no ha estimat mai, un home que diu que la vida no li somriu, que les coses no li van bé i que el cor li ha quedat buit. Ella, tan bona i pietosa li mostra el camí cap al senyor... tingues fe en Jesus i ell et guiarà cap a la felicitat. Ell abraça la fe i finalment se sent ple d’amor, un home complet i la seva vida s’arregla. ALELUYA!!!! Si home si! Tu resa força i veuràs com to tot s’arregla, així, com si res...

L’esglèsia ha fet moltes coses fantàstiques en aquest país, bàsicament a través de les congregacions religioses de monjos i monges, que amb molt d’esforç i una voluntat de ferro han lluitat des de fa dècades per millorar les condicions de vida d’aquest poble. (de bisbes i cardenals... prefereixo no parlar-ne) Però tot te un preu... i jo estic ben tip de sentir: “si Deu vol”

-El divendres, hauríem de tindre els murs superiors acabats.

-Si Deu vol estaran acabats.

-El dimarts, les fusteries han d’estar totes col·locades.

-Si Deu ens hi ajuda estaran totes col·locades.

-El dijous, la instal·lació de fontaneria ha d’estar enllestida.

-Amb l’ajuda de Deu estarà tot llest.

I jo que els hi dic:

-Mira, Deu, no se si estarà fotent-se unes copes, si te ressaca o simplement te coses millors a fer que passar-se per la nostra obra, però jo, per ara, encara no l’he vist per aquí posant ni un sol totxo, així que deixem de confiar en que Deu baixi a donar-nos un cop de mà i feu-vos a la idea que aquesta obra depèn només de nosaltres!

L’Issa és parteix la caixa. En Lassane riu, nerviós: Home, Deu està a tot arreu. En Tassere intenta aguantar-se el riure i en Patric obre uns ulls com plats:

-Salvi, jo cada dia dono gracies a Deu per haver-te portat aquí, però molt em temo que, així... cremaràs a l’infern.

Toooooooma ya!!

-Mira Patric, i això va per tots, no tinc cap problema en que desapareixis cada matí 40 minuts per anar a missa, ni que els musulmans deixin la feina 3 cops cada dia per resar. Només faltaria! Aquesta és una obra on tothom pot fer el que vulgui mentre respecti a la resta, sigui just i s’assoleixin els objectius. Però no vull sentir més ni “sa va aller” ni “sa va venir” ni “si Deu vol” perquè les coses no venen ni surten soles ni Deu baixarà a posar totxos. Sortirà si tots hi posem el millor de nosaltres mateixos.

Es una pena que aquí hi hagi tanta gent que confia en que les coses sortiran per si soles, s’asseuen, es planyen i a esperar, o “ja vindrà la cooperació” o pitjor encara, van a “La església de la paraula de Deu” o a la “Congregació de les sagrades escriptures” o a la “Parròquia de la santíssima trinitat” i tota una sèrie de “esglésies” dubtoses, on vas, fas el teu bon donatiu setmanal i a esperar que la teva inversió doni fruit... Sort que no son tots i hi ha molta gent que curra com una bèstia, que s’esforcen cada dia i que no es rendeixen.

Per cert, el paradís està sobrevalorat...

Ah! el dimecres, ja que el concert de diumenge va ser un fracas, vaig tornar a intentar-ho amb el festival de jazz... Increïble!!! genial!!! espectacular!!! quin plaer per els sentits... i aquest cop no ho dic irònicament!

un post de feina

2011-05-25T09:04:00.000-07:00

Pregunta: Com reclamaria la banda de música del vostre poble un augment de sou? Doncs aquí a Burkina, la Guàrdia nacional, és a dir, la banda de música militar, ho han fet per ser més originals que els altres... a trets! Si és que son cansins! De totes maneres, els hi hem d’agrair que no hagin decidit fer-ho a toc de trompeta, ja que després de veure’ls desfilar el dia del 50è aniversari de la independència de Burkina, no vull ni imaginar el que hauria sigut aguantar-los tota la nit amb trompetes, trombons i timbals. Potser el que hauria sortit pistola en mà hauria sigut jo!! Almenys a les bales ja ens hi hem acostumat!

I anant al que interessa, pels que es pensen que estic de vacances, unes fotos de l’estat de l’obra, que cada cop li queda menys. No s’accepten critiques!!

La saviesa de les civilitzacions antigues

2011-05-23T11:21:00.000-07:00

Tinc un paleta amb cocodrils al cap... és el que te treballar en una obra prop d’un llac amb aquestes bestioles. Se’t fiquen dins quan son petits, mentres dorms. I per sort no poden creixer perquè no tenen espai. Diu que n’ha comptat tres i que es mouen molt. Porta la caputxa de l’anorac (d’aquestes d’esquimal) tot el dia, tot i els 42ºC a la sombra. Diu que la calor els fa estar-se més quiets... Quan acabi l’obra anirà a un “marabú” (fetiller, sacerdot, curandero...) perquè els hi tregui... espero que no li tregui només els diners...

Un amic m’explicava un dia que els “marabús” potents, es comuniquen entre ells a través dels llamps i els trons, que son ells els que els provoquen per parlar-se i que si s’enfaden, directament és la guerra i els llamps cauen sobre els pobles. Li pregunto com és que de juny a setembre hi ha tempestes i la resta de l’any no... Es que en aquesta època tenen més ganes de txerrar que de costum, o que? Li dic que haurien d’estudiar molt seriosament organitzar debats setmanals entre els “marabús” sobre temes diversos, potser així solucionarien els greus problemes de manca d’aigua d’aquets països... Jo ric perquè no m’ho crec, ell riu perquè els blancs, aquestes coses no les entenem. Com sempre, ell no ho ha vist, però te un cosí que si...

Un altre em parlava del “llamp talla tites” (per traduir-ho d’alguna manera). Una dona acusava el seu marit de ser-li infidel (ves que llesta, aquí ho son tots...) ell li va assegurar que no i ella, per provar-ho, li va demanar a un “marabú” que convoqués el “llamp talla tites”, si li havia estat fidel, no passaria res, però si no... Quina punteria!!! Uns quants milions de volts i el tiu no falla, només li va arrancar el polla!!! Afortunadament el paio va sobreviure. I és aquí on descobreixes la ètica immensa dels burquinabesos: A un tiu li tallen la tita d’un cop de llamp i no surt al “diario de patricia”. I sort que son així de decents, accepten la natura tal i com és, sense intentar aprofitar-se desmesuradament de tots els seus recursos. A Burkina, si fossin més avars, podrien solucionar el seu problema de pobresa en un pim pam gràcies al “nen-serp”. Si mai estàs molt apurat de diners, has de fer el següent: En una nit de lluna plena agafes un nen, una serp, un bitllet i els fiques dins d’una bossa, a l’endemà tindràs un fantàstic espècimen amb cap de nen i cos de serp. Però per forrar-te no cal que el duguis al circ... si no que cada nit vomita bitllets!!!

Per sort, però, no tot son històries (que curiosament, sempre un cosí ho ha vist) que han quedat desconnectades dels seus orígens i ja només son llegendes urbanes. De vegades descobreixes que les civilitzacions més antigues ja coneixien secrets que a nosaltres ens han costat segles descobrir a través de la ciència. En el viatge llampec (llampec per ràpid, no per anar enfilats en un llamp, que aquí segur que algun cosí també ho ha vist) que vam fer amb la Mar a Banfora, vam visitar un poblat que en principi ha mantingut intacta la seva cultura des dels “troglodites”, diuen. En qualsevol cas, ja fa uns anys que està abandonat. Bé, anant per feina. Ens van ensenyar, entre moltes altres coses, els graners de les famílies.

Podeu observar que tenen forma de pit de dona (de dona africana mare de 7 fills, no de Pamela Anderson) I que tenen una petita obertura en la part superior, massa petita perquè hi entri un adult. Quina sorpresa la meva quan em van dir que les dones tenien prohibit accedir-hi, que només els nens podien entrar-hi. Vaig pensar, quanta saviesa! Si Einstein hagués sabut que la seva teoria de la relativitat ja la coneixia un petit poblat africà... Es evident, el graner representa la dona, la fertilitat, la nostre mare, la que ens alimenta a través del seu pit, si una dona entrés en un graner, estaria entrant dins d’ella mateixa. I això crearia una incongruència en l’espai-temps que podria acabar amb tota la nostra civilització!! Increible!!! La Mar, però, a qui la meva explicació no va convèncer, va preferir preguntar perquè les dones tenien prohibit entrar-hi... I la resposta és encara més frapant: Les dones tenien prohibit entrar-hi perquè no podien saber quant grà quedava en el graner, ja que si el marit era un gandul i el graner estava quasi buit, llavors, quan les dones es reunien per moldre, cotillejaven entre elles i el posaven a caure d’un burro. Clar, molt millor això!! On vas a parar!! No fos cas que curressin perquè no faltés mai grà!!

QUIIIINS SAAAANTS COLLONS!!!!!!!!

Entrevista a Salemata. Beneficiaria del projecte.

2011-05-07T10:01:00.000-07:00

Salemata, 47 anys, mare de 4 fills. Es la directora del primer torn de dones i encarregada d’organitzar els equips de treball de l’associació des de 1998. Va entrar el 1996, quan tot va començar, essent una de les primeres dones que es va incorporar a la associació. Es declara cristiana i també seguidora de la religió dels seus ancestres. Sense estudis previs, s’ha alfabetitzat a través dels cursos que dóna la associació a les seves components. Com sempre, em rep amb un enorme somriure y riu vergonyosa quan li dic que m’agradaria fer-li una petita entrevista.

-Que representa la associació per tu?

-Es la meva independència, la possibilitat de tenir els meus propis ingressos sense dependre del meu marit, però també d’aportar ingressos a l’economia familiar i ajudar els meus fills. Es un espai on soc jo mateixa, aquí no soc la “dona de”, aquí soc la Salemata, directora d’equips i part d’ells , les noies son la meva segona família.

-Directora d’equips?! Quina responsabilitat!

-Si, no resulta senzill organitzar les dones burkinabeses, totes tenim obligacions familiars, però la direcció confia en mi i també les dones. I m’agrada perquè faig alguna cosa útil i perquè ens agrada compartir aquest temps entre nosaltres, ajudar-nos, parlar i per descomptat, treballar!

-I amb la cooperació internacional, també t’agrada treballar?

-Sense la cooperació la associació no hauria arribat on ha arribat, som més de 1.200 dones!.. Segurament seguiríem aquí, vam començar sense ella! Però ens ha permès créixer, tindre espais de treball dignes, produir més i millor.

-Per aquí han passat els suissos i els canadencs i ara nosaltres. Que n’esperes de la nostra intervenció?

-Amb els suissos i canadencs vam poder desenvolupar la nostra producció de mantega de karité. Amb la sala de saboneria i el magatzem podrem ampliar el negoci, ja que ara en produïm poc per falta d’un espai adequat. I podrem vendre’l directament gràcies a les tendes. Però el que més m’agrada és que milloraran les nostres condicions de treball

-Com creus que milloraran?

-A part de les instal·lacions adequades, la guarderia és molt important, ara els fills de les noies estan tot el dia corrents per tot arreu i és perillós, amb els focs i les màquines. I molesten quan som a l’aula, perquè volen estar amb les seves mares, entren a l’aula, ploren i la mare ha de sortir i es perd part de la classe.

El vallat del centre també és molt important per tenir el certificat de producte biològic, ja que ara entren els gossos i les cabres i podrien contaminar la nostra producció i espatllar tot el nostre esforç per aconseguir un producte de qualitat. Els espais a l’ombra per poder treballar fora sense estar sota el sol i els allotjaments també ajudaran molt. Hi ha dones recol·lectores que venen a les formacions des de molt lluny i han de quedar-se a dormir al centre, ara dormen en els magatzems com poden. Un espai on allotjar-se serà genial! I per descomptat les dutxes i els banys també vindran molt i molt bé.

-I la resta d’allotjaments?

-Podrem allotjar als visitants i turistes i aquests ingressos extres podrem reinvertir-los en seguir millorant el centre.

-Seguir millorant!? Fins on voleu arribar!?

-Mmmm... no se, a molt més, vull que moltes més dones puguin entrar a la associació i beneficiar-se del que jo m’he beneficiat. Ara ja som més de 1.200 dones a la associació i això repercuteix sobre les seves 1.200 llars... Quants fills poden haver sigut? 2.000, 3.000, 4.000!? Imaginat!

-Quina barbaritat!

-T’agrada com estan quedant els edificis?

-Si, m’encanta!

-Clar, no em diràs a mi que no t’agraden, no!? Jajajaja...

-Jajajaja... De debò, de debò, a més a més de bonics, el que ens vau explicar de com funciona tot em va semblar molt pràctic.

-Gràcies! I gràcies per concedir-me aquest temps.

-No, gracies a vosaltres pel vostre esforç i per ajudar-nos.

Si s'ha mort el teu germà, demana-li explicacions a Deu, però a mi no em toquis els collons que prou feina tinc a omplir-me les butxaques...

2011-04-26T02:08:00.000-07:00

05:30 del matí aproximadament, em desperto suant a mars, però un fred glacial em recorre el cos. El cap apunt d’esclatar i un moviment ràpid i instintiu em lleva del llit i em du fins al vàter, em buido sencer, com una presa rebentada, pel forat del cul... Hauré de pescar la meva ànima abans de tirar de la cadena... Busco el termòmetre... 39,2 Cº... Busco un antitèrmic... millor dos. M’arrossego fins al llit.

09:00, ja estic fart de pescar la meva ànima, aquí es queda, ja la buscaré quan torni de l’hospital...

Una infermera em pren les dades, la visita seran 8.000 CFA (12€) En un hospital públic només haurien sigut 1.500 ( 2,3€) Qualitat proporcional... El metge marca en una fitxa els següents anàlisis a realitzar pel laboratori: GE, NFS, CRP, SDW, KOP. Que sumen 18.600 CFA (41€) No és malària ni febres tifoidees, simplement una disenteria. Vaig a la farmàcia amb la recepta: un antibiòtic, un antiparàsits, loperamida i vitamines per complementar la gustosa, saludable i nutritiva dieta d’arròs caldós que em tocarà fer els pròxims dies. 13.470 CFA (20,5€)

Descobrir que l’ànima és tan petita que pot escapar-se pel forat del cul... no te preu. Per a tota la resta Master Card.

En total han sigut 40.070 CFA (61€) per una visita mèdica diguem que mínimament acceptable. El sou mínim interprofessional a Burkina és de 35.000 CFA (53,4€) al mes, que no el cobra ni la meitat de la població. Proporcionalment, a Espanya (amb un sou mínim de 641,40€), una visita en condicions, més anàlisis més medicaments... 733€! D’acord, d’acord, acceptem unes condicions mèdiques que no acceptaria cap de nosaltres: 1.500 per la visita, 8.000 pels anàlisis (no els farem tots és clar!) i 13.470 pels medicaments, total 22.970 (38€) el 65% del sou mínim!! Us imagineu una família amb pare, mare (ella no treballa, és clar) i 4 o 5 fills?

-A veure, reunió familiar!

-Digues papa.

-Aquest any li toca posar-se malalt a en Salifou, i només una visita al metge, la resta haureu d’esperar el vostre torn, així que procureu estar ben sans... que per la caixa tampoc ens arriba.

Tombat al sofà, penso en la gent que ha mort des de la meva arribada: El cosí d’en Moumuni (19 anys), el germà d’en Daodà (24 anys), la filla de la veïna de l’Issa (9 anys), l’oncle de la Mme. Henriette (58 anys). El que resulta increïble i aterridor, és:

-Vaja, ho sento, t’acompanyo en el sentiment. De que ha mort?

-No ho se.

-Com? No sabeu de que ha mort?

-No

-Però es trobava malament o que?

-Si, feia dos dies que tenia molt mal de cap.

-Si, li feia mal la panxa des de feia 3 dies.

-Si, feia dos dies que no parava de vomitar.

-I no vareu anar al metge?

-No, li varem comprar uns eferalgans a veure si li marxava.

-No, el varem dur al sanador del poble que li va donar unes herbes pel dolor.

-No, li varem comprar un medicaments al mercat (que son més barats i que de medicament només tenen la caixa, o estan caducadíssims, o ves tu a saber)

Aquí la gent es mor per no poder pagar un metge, un diagnòstic, un tractament... decent. Es moren així, en un parell o tres de dies sense més. S’ha mort i punt. Com que no ho poden pagar, es deixen entabanar per medicaments falsos, per sanadors sense cap coneixement, o si poden pagar una mica, van a la farmàcia i compren el que els hi sembla. I clar, amb la facilitat que tenen per morir-se, porten el dol amb molta més dignitat o... indiferència, depèn de com es miri. Per sort, aquí sempre tenen a Deu del seu costat (és que tenir a Deu del teu costat és com tenir “el primo de zumosol”, és la hòstia de guay!) i amb això queda tot arreglat i sobretot, tothom entabanat. No cal demanar explicacions al govern, no es culpa seva. Que els diners que envia occident acabin a les butxaques de ministres, funcionaris, amics i religiosos de rang i no arribin a la població més pobra no te res a veure amb que la gent traspassi amb tanta facilitat, ja se sap que la vida i la mort només depenen de la voluntat del Senyor.

-S’ha mort el meu germà, el meu cosí, el meu oncle... que hi farem! Deu ho ha volgut així...

Camp de refugiats

2011-04-16T02:42:00.000-07:00

Amb la maleta carregada d’embotits torno a Ouaga després de la meva breu visita a la costa brava. Compro dos caixes de cervesa i organitzo un sopar a casa. Musiqueta, pa amb tomata, bon rotllo i... ja hi tornem a ser!? Me cagum la mare que els va parir!! Trets, una altra vegada. Sortim al carrer a veure que passa, bales al roig rasguen la nit, son a prop, sentim els trets que ens arriben tant d’un costat com de l’altre. Tornen les trucades de sempre, els dubtes, els rumors,... la mateixa collonada de sempre.

Tothom corre cap a casa, tanquen els makis i els carrers comencen a quedar deserts. Ja ens ho prenem en conya, quin remei! Arriba alguna informació, és la mateixa guàrdia presidencial la que la està liant aquest cop, els que faltaven!!! Davant els dubtes decidim que la gent es quedarà a dormir a casa, els carrers no son segurs. Dos carrers mes avall, on l’asfalt, hi ha militars tirant. Em toca els collons perquè com sempre, al final tot plegat serà per no res. I es deuen estar queixant per ves a saber quina collonada, però li han agafat el gust a les metralladores.

Muntem el camp de refugiats, matalassos, sofà, terra... au! Bona nit! Rataaattattaaa... rattaattaataa... rattattaaaatttataa...

A les 7 del matí comencen a arribar missatges de les embaixades (francesa, belga, alemanya, bé, l’alemana s’ha esfumat... res de l’espanyola) i ONGs: Que ningú es mogui de casa! Merda, jo tinc feina!! El president, Blaise Campaoré, ha fugit de Ouaga per refugiar-se al seu poble natal. Tu puta madre! Ara si que la has liat tiu! Davant la fugida del president, la població comença a entrar en “pànic”, si ell ha fugit, deu ser greu! Tot tancat, la situació dóna ales als militars, que recorren el centre i els carrers disparant, tallen la carretera a Bobo, qualsevol esperançà de poder anar a l’obra s’esvaeix. Nosaltres seguim instal·lats a ca meua.

Sortim amb el Fabian i la Daniela a veure com està el barri. La gent que seu davant de ca seua, ens diu que millor no ens acostem a l’asfalt, acaben d’aturar un 4x4 amb un francès, l’han fet baixar del cotxe, un parell d’hòsties i han llençat el 4x4 dalt a baix del pont. No és el primer, un mort per bala perduda, saquejos, cotxes decomissats...

Em truca en Luís, tenen una amiga alemanya a prop de ca meua, a l’altre costat de l’asfalt, està molt nerviosa i espantada. Anem a buscar-la i la incorporem al nostre petit camp de refugiats, es tranquil·litza. I el dia va passant, entre trets, històries de ferits, pallisses, saquejos... parxis...

Demanem al veïns si tenen lloc al pati per ficar els nostres cotxes, els militars estan decomissant els 4x4 i les pick-up. Perquè? Perquè son més grans i hi ha més lloc per ficar tot el que estan saquejant, en una pick.up hi caben moltes més teles que a la moto... Quan han buidat les benzineres ja aturen tots els cotxes per treurels-hi la benzina i recarregar els 4x4... És vergonyós...

Com sempre, la primera versió és la millor... la guàrdia presidencial ha pres les armes perquè no els hi han posat “la clim” (l’aire condicionat) jajajajaja ens fem un tip de riure i la gent ho diu tan convençuda... El més greu és que en serien capaços, però més tard el rumor es desmenteix, algú ha confós la paraula “clim” amb “prim” (una prima econòmica) jajajaja. Total, com sempre, un tema de pasta i una excusa per sortir a pescar alguna tele, un dvd, algun caleró... És indignant i ridícul, que per unes primes prenguin les armes com si fossin joguines. Els han permès fer servir la por com a moneda de canvi, la mateixa por que el govern fa servir per controlar la població, ara s’els hi ha girat en contra, però segur que ja els hi va bé, una demostració de força de l’exèrcit per deixar clar que la població no te res a pelar. Ni tan sols em sorprendria que el govern estigues al darrera de tot plegat...

Torna la nit, a les notícies, anuncien que el president ha canviat els dos caps de l’estat major i que per dilluns canviarà tot el govern, ell no, es clar! Anuncien, també, que els militars han dit, textualment: “Aquesta nit, no volem veure ningú pel carrer” I efectivament, arriben notícies de gent a la que han escarmentat per trobar-los fora de casa. Consigna de les ambaixades, de la tele, de la radio: Tothom tancat a casa sota clau, cotxes amagats...

La ciutat és seva...

Bona nit! Rataaattattaaa... rattaattaataa... rattattaaaatttataa...

work in progress

2011-04-05T06:41:00.000-07:00

Pel que fa a la feina, la cosa segueix avançant... A pesar de la moguda situació política per la que passa el pais, la gent segueix treballant dur dia a dia, i, obviament, nosaltres també.

Els edificis van pujant i ja hem arrivat al nivell de les jàceres. Per fí!! Després de fer tirar algún que altre pilar, poc a poc hem anat aprenent, ells la tècnica i jo les dificultats de treballar el formigó a aquestes temperatures (per no parlar de la paciència) i ara el formigó ens surt de primera!

D’altra banda, hem començat també amb el programa de formacions de les dones del centre. Aquest mes ha tocat “higiene i seguretat a la feina”

I avui dilluns, per celebrar... no se, que estem a mitja obra i que queda més de la meitat per fer... o perquè simplement venia de gust, organitzo un sopar amb tot el personal de l’obra i el personal local. Quan es comença a pondre el sol, recollim les eines, ens traiem la pols de sobre i marxem tots junts a un makis a sopar. Pollastre rostit i cervesa per tothom. A partir de la segona litrona, les llengües es deixen anar i tot son discursos i brindis. Discursos d’agraïment per la feina, per dir-me que estan tant contents de treballar amb mi, que estan aprenent molt i que per ells significa molt seure a la mateixa taula que “le patron”, en resum, “peloteo” en abudància, però ens ho passem la mar de bé. I jo, que els mataria un parell de cops cada dia, avui tinc la sensació que tots junts ho aconseguirem.

Toc de queda

2011-04-05T06:33:00.000-07:00

Estic castigat! De 21:00 a 06:00 ens tenen castigats, a tots, a casa.

-Senyoretaaaa!!! Jo no he fet res!! Han sigut els militars!! Jooooo.... això és molt injust! Vull parlar amb el director!!

Com que els militars no han deixat de disparar una nit rera l’altra, per tocar els collons i de passada endur-se TVs, ordinadors, roba,... barra lliure!!! El dimarts l’alcalde de Ouaga va sortir a fer unes declaracions on deia que els militars s’estaven comportant com delinqüents i no com pertoca. La soldadesca va decidir anar a casa l’alcalde per comentar pacíficament les seves declaracions.

-Sr Simón Ouedrago, excel·lentíssim alcalde de Ouaga, com a membre de les forces armades destinades a servir i a protegir aquest el nostre país, voldria demanar-li educadament que retiri les calumnies que vostè ha pronunciat públicament, embrutant així la nostra immaculada reputació...

Bé, probablement i vist com va acabar, la cosa devia anar de la següent manera:

-Fill de puta!! Bastard!! Cabró!!! Em cago en tots els teus morts i en la mara que et va parir!!! Etc etc etc.

Tot això i molt més pronunciat en el decurs de la “soberana somanta” d’hòsties que li van fotre: nas trencat, unes quantes dents de menys, els dos braços partits, el costellam destrossat... Desde l’hospital diuen que ja està fora de perill i que no temen per la seva vida tot i que el seu estat és molt greu.

A la seva dona, per sort, només la van obligar a ficar el cap dins la tassa del vàter i veure’s l’aigua, suposo que no es van oblidar d’insultar-la una mica aprofitant la avinentesa. Evidenciant amb tot plegat quin tipus de gent composa les capes més baixes d’aquest cos militar.

Com que no en van tindre prou, després anaren a les cases del Cap de L’estat Major i del ministre de seguretat, als que, òbviament, ja no van trobar, així que es van contentar amb calar-li foc a les cases.

Arrel d’aquests esdeveniments, el president del país, per fí va donar la cara, va convocar una reunió amb 145 representants dels soldats per a l’endemà i va decretar toc de queda diari de 21:00 a 06:00 fins a nova ordre.

La primera nit de toc de queda, els soldats, aprofitant que ja no hi havia ningú pels carrers, han seguit fotent-li canya, aquest cop amb alguna cosa més pesada que les AK-47. Ells al pati jugant a lladres i... lladres. I nosaltres a casa castigats! Tocat els ous!! Li ha tocat, com sempre a un dels barris fronterers amb el meu, aquest cop: Pat d’Oi (el meu el tenen només de pas) A partir de les 21:00 els carrers han quedat absolutament deserts. Assegut al pati de casa escolto el silenci profund, l’absència de motos i cotxes, de música, de gent. Acompanyat, és clar, de les ràfegues incessants de metralladores. Els trets i el silenci fan una mescla encisadora, que a les meves oïdes sona com cants de sirena que em criden: “suuurt, suuuurt a veure la ciutat deserta...” Se senten vehicles “pesats” passant pel carrer principal. Al final, com un mosquit que va cap a la llum (animal amb el que comparteixo la mida del cervell), no ho puc evitar. Obro la porta de casa i trec el cap... i com no, em trobo a l’altre tarat, el meu veí, que deu haver sortit 5 segons abans que jo. Al sentir la porta de casa s’ha quedat aturat, amb l’esquena erissada com un gat. Em mira, me’l miro...

-Que fas? On vas?

-Al carrer principal, vull veure’l desert

-Je je, vinc!

Caminem per l’ombra, a ell segur que no se’l veu, jo en canvi dec brillar com un gusiluz. Li dic: Semblem ninjes d’una pel·lícula dolenta del Jaqui Chan. Jajajajaja. Recuperem una postura normal i seguim caminant. Simplement tot està buit, desert, en silenci... una ciutat fantasma. Ens hem trobat 3 o 4 persones més fent el mateix, simplement mirant, palplantats, el silenci...

De dia, la vida es desenvolupa de forma absolutament normal, ningú diria que la situació està un pel moguda. Només la presència d’alguna pick-up armada ens recorda que els militars estan amb ganes de gresca.

Aquesta tarda s’han reunit el presi amb els soldats i surten tots contents de la reunió. S’han emplaçat a finalitzar les converses el dilluns. A la sortida de la reunió, un periodista li pregunta a un soldat:

-Que tal? Com ha anat la reunió? Esteu satisfets? Heu arribat a algun acord?

-mmm... si, estic molt content perquè li he pogut donar la ma al president.

..............!!!!! Com!? Qui!? Que!? Quina!? Ho estic veient a les notícies i estic flipant!!! El molt capullo no sap ni de que han parlat, totes les seves aspiracions i reclamacions han passat a un segon plà simplement perquè li ha pogut donar la ma al seu president!!! No son més que criatures que es creuen homes...

De moment no han tret el toc de queda, però els soldats han deixat de sortir al carrer a disparar. Dissabte i ens haurem de quedar a casa!!

I finalment diumenge... ens lleven el càstig!!

Goma cremada

2011-03-25T00:52:00.000-07:00

Arribo al civer, el rumor del toc de queda s’ha estes per tota la ciutat i el donen per bo, tot i així, al meu barri està clar que han decidit no fer-ne ni puto cas. A les dues me’n vaig al “colmado”, a les dues trenta, dino un arròs amb salsa de cacauets en un chiringuito de carrer (normalment dino a casa, però avui, amb el tema del toc de queda... com que ve més de gust estar fora, no?)

Més trucades, més informació. Els militars han passat el matí tocant els collons pel centre, assaltant i destrossant alguns comerços i en especial les benzineres. Però sembla que ara la cosa està més tranquil·la. Aprofito i a les tres trenta soc al centre a veure si puc fer algunes gestions que em corren pressa. Està tot tancat, o gairebé, algun comerciant intrèpid ha decidit reobrir i així vendre el que no vendran els altres. Jo aconsegueixo fer dues de les cinc gestions que havia de fer. Circular pel centre avui és una meravella, sembla diumenge! Sobre les cinc de la tarda sento per la ràdio que el tema del toc de queda, efectivament, només era un rumor.

Al final sembla que es confirma la versió oficial, la del judici dels quatre militars. Aquest cop la oficial és la bona (no acostuma a passar gaire sovint) però efectivament el judici va ser perquè els quatre militars van apallissar un civil que s’havia tirat la dona d’un sot-oficial (que no d’un coronel, ni tampoc queda clar si el civil era efectivament un periodista francès o no)

Això està molt i molt rebé, els militars esgrimeixen que ells tenen dret a apallissar a qui vulguin, que per això son militars i que si el poder judicial posa en dubte aquesta superioritat, perilla la seguretat del país... si senyor!! D’això se’n diu Estat de Dret!! A més, és un tema de banyes! El cornut te tot el dret a anar repartint estopa!! I a sobre, saquegen? No son més que delinqüents autoritzats. Jo penso... mamons! Quan més grossa la metralladora més petit el cervell!

Al vespre em passo per la casa d’uns amics i decidim anar a veure una obra de teatre al Centre Cultural Francès amb uns quants més que porten tot el dia tancats i ja no aguanten més a casa. Com era d’esperar, han cancel·lat l’obra i està tancat per si de cas es tornessin a complicar les coses aquesta nit. Decidim anar a sopar, els carrers estan més buits que de costum i molts dels restaurants tancats, en trobem un parell d’oberts i a sopar! La nit passa tranquil·la...

Dijous al matí marxo d’hora, com sempre, cap a l’obra. Veig la estació de servei que hi ha a la sortida bastant malmesa, a part dels vidres i dels sortidors destrossats, el sol evidencia que la marquesina ha estat deguda i abundantment tirotejada, els rajos entrant pels forats de bala resulten força poètics. Clar! és que el cartell diu no fumar, no diu res de no disparar contra una benzinera!!!! S’ha de ser curt de gambals!

Quan torno, em trobo el carrer tallat perquè estan cremant pneumàtics. I ara que collons passa? Ja em comencen a tindre una mica tip amb tanta collonoda! Em desvio i segueixo cap al centre a veure si puc fer les gestions que no vaig poder fer ahir. Més pneumàtics en flames i més carrers tallats. Els cotxes i motos simplement es desvien i segueixen circulant, jo faig el mateix. Al carrer, la gent s’ho mira tranquil·la (No deuen ser els militars) A la tercera, aturo el cotxe, baixo, faig una foto i em poso a xerrar amb un botiguer que s’ho mira. El que faltava... es veu que avui els hi toca als comerciants queixar-se. Normal, com que ahir els van saquejar, avui han decidit cremar pneumàtics i si veuen un militar el cusen a hòsties. Ja en portem 5! Em diu amb un somriure d’orella a orella... Més tard em diuen que son 3... però això si, els militars han jurat que això no acabarà així... Que no pari la festa!! Hola? Hola!? Holaaaaaa!!!?? Algú amb dos dits de seny!!??

Ahir m’havia d’arribar un camió carregat de ferro que no va sortir perquè no es volien arriscar. Els truco per si ha sortit i em diuen que no, que avui tampoc sortiran perquè no es pot passar per la carretera que estan cremant pneumàtics... Doncs jo he entrat!!! Però passo de discutir.

Començo a intuir que aquí, un cop l’any, quant tots estan amb els collons ben plens surten un rera l’altre a liar-la una estoneta amb qualsevol excusa i quan ja tots s’han desfogat, la cosa torna a relaxar-se fins l’any següent.

La policia perjudica els estudiants i la lien, els estudiants perjudiquen el poder judicial que perjudica als militars i la lien, els militars perjudiquen els comerciants i la lien, els comerciants em perjudiquen a mi i demà sortiré a cremar pneumàtics (Allí donde fueres haz lo que vieres)

Les banyes del coronel

2011-03-23T06:30:00.000-07:00

Dimarts vespre i quedo amb gent per anar a sopar alguna. 20:30 al Paradisio. Amb la que han liat els paletes, necessito una bona birra! Que tal? Bé. Com ha anat el dia. Bé. Bla bla bla. Prenem unes birretes i un peix a la brasa i passem el típic sopar tranquil fent-la petar. Massa cansats per gaire res més, retirem cap a les 23:00 que demà s’ha d’anar a treballar.

M’enfilo al cotxe i tiro cap a casa, quan estic passant per l’aeroport sento petards, bé, suposo que penso que son petards, perquè en aquell moment els sents però tampoc penses en que son. El semàfor de Pat D’Oi està vermell, m’atura, les motos s’aturen al meu costat. Més petards? Se sent un cotxe que s’acosta estripant i tocant com un desesperat la botzina, les motos s’aparten, em giro per mirar per la finestra i passa pel meu costat, rabent, un cotxe ple de gent amb metralladores en alt que treuen per la finestra i dues motos darrera igualment armades. Vesteixen de militars, o son polis? No els diferencio. Més petards? No, no eren petards, son trets! Imagino, que algú la està liant i que el cotxe es dirigeix a la zona per controlar la situació. Els trets deixen de ser esporàdics per convertir-se en un constant de ràfegues de metralladores. Collons! La que és deu estar muntant. El semàfor es posa verd, giro a la dreta camí de casa. Sona el mòbil, despenjo. És la Maria (viu al barri del costat del meu):

-Salvi, ho estàs sentint!? Son trets!! N’està passant alguna de molt grossa!

-Si si, ho estic sentint i m’acabo de creuar amb un cotxe ple de metralladores.

-On ets?

-Arribant a casa.

-Ok, en Patrick (el seu marit, que treballa a duanes a l’aeroport) està intentant esbrinar que passa.

-Ok, quan sapigueu alguna cosa fes-me un truc. No paren. Però tampoc cal amoïnar-se massa de moment.

Arribo a casa, aparco, sense la fressa del motor tot es sent amb major nitidesa: Ràfegues i trets sense pausa ni descans. Això no és un tema de quatre que la estan liant, això son moltes i moltes bales i moltes i moltes armes. I no son pas lluny d’aquí...El carrer ha quedat desert i en silenci... només bales...

Tampoc cal esvarar-se, aquí, als militars els encanta liar-la de tant en tant, simplement, perquè no han cobrat o alguna història d’aquestes...

Comença a sonar el mòbil, trucades creuades a la recerca d’informació.

-On és el merder?

-A Gonghin

-No, a la plaça de les nacions unides

-No no, ha començat a Gonghin i ara van cap a Ouaga 2000

-No no, estan a Gonghin i a Pissy

En qualsevol cas, son barris que toquen amb el meu... per això aquí ho sentim tant bé. La Maria viu a Gonghin, una moto passa per sota casa seva disparant a l’aire. Segueixen les trucades. Algunes més esverades, d’altres flipant i partint-se la caixa, tan pot ser greu com una jilipollada...

Trec el cap al carrer, un veí també és a fora, comentem. Cap dels dos sap que passa però estem d’acord que no és una esbatussada qualsevol, està un xic esverat, no en faig massa cas son molt exagerats. La resta segueixen ben fermats. Passa una moto per la cantonada cridant “Visca la Revolució” Trets a l’aire. Ens mirem amb cara de circumstàncies i acabem per esclatar a riure. Entrem cadascú a casa seva amb un “esperem que no sigui res”

He de reconèixer que aquesta moto amb el “Visca la revolució” m’ha posat un xic més en guàrdia. Simplement una mica de previsió. El projecte! Agafo la motxilla, hi fico tota la documentació del projecte i el portàtil, no fos cas que haguem de sortir per potes i la feina feta se’n vagi a la merda. La resta, no cal. Surto al pati amb una cervesa i un cigarro, m’assec tranquil·lament a escoltar els trets, alguns llunyans, uns poc més propers. Imagino imatges com les que tants cops hem vist als noticiaris. Composem irrealitats a partir de imatges emmagatzemades al nostre cervell. Jo tinc son i vull saber que passa per anar-me’n a dormir que demà tinc curro!

Truca la Maria i em transmet la informació que ha aconseguit en Patrick... Per cagar-se a les calces de riure!! Si és que aquí no pots fer cas ni de les bales!! Bé, és una primera versió dels fets que em sembla tan irreal com capaços son aquí de liar-la per això i molt menys. La història, resumint, és la següent:

Un periodista francès li fa una entrevista a la dona d’un coronel. La dona del coronel, que es deu sentir important i escoltada s’encapritxa del periodista, i el periodista, que deu anar calent com un torró, acaben entrelligats i es munten una festa particular. El coronel cornut, que se n’assabenta, decideix anar a trencar-li la cara al periodista sortit. I el periodista sortit, que coneix un general important el truca perquè l’ajudi. El general important decideix tancar al coronel cornut perquè no passi res... i els militars (sempre disposats) que pensen que és molt injust i que el coronel cornut te dret a partir-li la cara al periodista sortit decideixen sortir al carrer amb tot per tirar i tirar.

Surrealista!! En qualsevol cas, el tema és que els trets son a l’aire i que tothom estigui tranquil.

Quina collonada!! Per això ens han amoïnat!!!

Sento soroll a fora, dues persones parlant, trec el cap, son un veí i algun col·lega seu. Ens posem a xerrar, trec unes cerveses i els hi explico la història, riem, riem i ens caguem en els militars i en com la lien!!

Els trets continuen sense treva. Jo me’n vaig a dormir acompanyat per aquest repicar incessant. Només em desperten un parell de ràfegues un xic més a prop de casa.

Quanta tonteria!!

Dimecres matí, el despertador sona, puntual (és el que te ser un rellotge) a les 6:00. Paro la orella... res. Dutxeta per desvetllar-se. Trec el cap al carrer, tot tranquil i normal, agafo el cotxe i me’n vaig a Tanghin-Dassouri a l’obra a treballar. Pel camí tot és igual que un dia qualsevol, com si ahir no hagués passat res. Escolto la radio, versió oficial: Han jutjat a quatre oficials de l’exèrcit i els han condemnat, els seus subordinats o amics o seguidors, o el que siguin, que no hi estan d’acord han sortit al carrer per manifestar-se tirant a l’aire. Clar, és el que es fa quan un no està d’acord amb una sentència judicial, normal!!. No hi ha hagut morts ni ferits. Sembla que tot ha passat.

Mentre soc a l’obra, la gent es va despertant i tornen a començar les trucades creuades. S’està liant altra cop. En Moumuni ha sortit al carrer i tal i com ha posat un peu fora, una gentada en desbandada corria pel seu carrer, sembla que els militars han assaltat la fleca... juas juas juas, per pixar-se de riure, qualsevol excusa és bona per rapinyar algun caleró. Al centre, el mercat està tancat i van tancant comerços.

L’escola americana, que com a bons americans que son, son uns alarmistes, truquen a una professora d’espanyol per dir-li que és un cop d’estat i que segurament l’anunciaran al llarg del matí.

-Salvi, crec que millor et quedes a Tanghin-Dassouri.

-Potser si, perquè per arribar a ca meua he de passar per Pissy i vorejar Gonghin. Dic.

Però penso que tinc feina per fer a l’ordinador i que a jutjar per lo exagerats que son, no cal esvarar-se ni canviar el planning del dia. A mi, em segueix agradant molt més la versió del coronel cornut, perquè és més divertida i més probable (per estrany que sembli!!)

Quan acabo a l’obra, m’enfilo al cotxe i cap a casa. Tot tranquil, tot tranquil, tot tranquil, com cada dia. Tot tranquil, tot tranquil, arribant a Gonghin, una moto amb dos militars armats amb les AK-47 en alt, s’incorporen a la circulació just davant meu, tiren un parell de trets a l’aire, el paquet es gira i em mira rient i tira uns trets més, tira i riu amb aquella alegria amb que un enarbora la bandera del seu equip quan ha guanyat la lliga... jo li somric com si entengués la seva felicitat i redueixo un xic per deixar que s’allunyi una mica i tot això mentre circulem amb normalitat... els vianants s’han espantat una mica, mirant pel retrovisor, veig que reprenen el que estaven fent. Em separo de la moto en el trencant que va cap a ca meua. Apa a deu!! Penso.

Al meu barri tot està com sempre i no se si al centre hi ha o n o merder, perquè la fressa del dia a dia i els nens dels veïns que no deixen de cridar (com sempre, també) no permet sentir si hi ha trets.

Tornen les trucades creuades, ja hem tingut versions de tota mena, des de coronels cornuts a cops d’estat, fins i tot una on un militar ha intentat lligar amb la princesa d’Aràbia Saudí i l’han tancat per això. Però el que si que sembla que pel moment està clar és que no cal patir i que han decretat toc de queda a partir de les 14:00 segons uns, de les 13:00 segons d’altres. El que jo tinc clar és que son uns exagerats, que la lien per la mínima i que ens tanquen a tots a casa per menys. I que no em podré acostar al centre a veure que passa...

Jo acabo d’escriure aquest post a les 13:06, i me’n vaig cap al cibercafé a veure si està obert i si hi ha o no hi ha toc de queda i a caçar alguna informació més pel carrer.

burkina existe? o tot és una paranoia meva?

2011-03-15T13:14:00.000-07:00

Africa està molt moguda darrerament, esclaten revolucions aquí i allà, el poble surt al carrer a reclamar un futur millor. I això ha tingut el seu efecte sobre molts governs que no les tenen totes...

El president de Burkina, que no deu tenir la consciència gaire tranqui-la, pel que es veu, ha decidit no provocar la població retirant la policia del carrer i això s’ha traduït en una nul·la presència de controls de trànsit Yuhuuu!! I nosaltres que ens n’alegrem! La gent, gens contenta amb tant d’afany recaptatori, aplaudeix la decisió de l’amic Campaoré, que acollonit com deu estar per lo encantada que te la població, prefereix amagar el cap sota l’ala i esperar que passi el pitjor. Però no tot podia ser calma i tranquil·litat, i la policia, que no sap estar-se sense fer res (normalment res de bo) ha acabat apareguent per cagar-la! I des de el dia 26 de febrer algunes de les principals ciutats del país s’han convertit en una “festa”. Us explicaria com ha anat la història, però en comptes de fer-ho jo, us poso un link al blog d’en Félix, que us explicarà la història perfectament (no cal que fem la feina dues vegades, no?) us recomano que no us el perdeu:

http://www.fronterad.com/?q=node/2884

I tot plegat no acaba aquí. Tossuts com son els estudiants i aprofitant per desfogar-se la resta, la cosa ha seguit pujant de to. Al poble on tinc el projecte, els comerciants, per agrair-li a l’alcalde el 4x4 nou que s’ha comprat i la bona gestió de la comunitat, van anar fins a l’alcaldia per fotre-li foc! Al final, la cosa no va passar d’aquí, i després d’alguna batussa amb la policia, tots cap a casa. En altres zones del país, però no s’han conformat amb tan poc i la tensió ha seguit pujant. Us adjunto un link amb la continuació de la història:

http://www.fronterad.com/?q=node/2940

I la gresca, al final també ha arribat a Ouaga. Divendres passat, quan vaig tornar del poble cap a les dues de la tarda, li dic a l’Issa:

-Hem d’anar al centre a mirar tot el tema dels tubs de ferro per l’obra.

-Ui! No no, impossible, aquest matí hi ha hagut manifestacions al centre, i l’exèrcit ha pres el carrer! Està tot ple de militars armats fins a les dents i no es pot passar. Millor no acostar’s-hi.

-.... vaaaaal, doncs res, ja hi anirem demà.

Així que em quedo a casa per passar la comptabilitat: Una factura, dues factures, “l’exèrcit ha pres el carrer”, tres factures, quatre factures, “està ple de militars armats fins a les dents”, cinc factures, sis factures, “millor no acostar’s-hi”, set factures... Cagum l’hòstia! Hi ha una festa i no m’hi ha convidat! Agafo la càmera de fotos, m’enfilo al cotxe i cap al centre falta gent! Això no m’ho perdo!

Quan m’estic acostant a l’aeroport, veig que arriben dos pepinos d’avions militars... això promet... de moment la circulació és la normal i no veig policia per enlloc, segueixo cap al centre, avinguda principal i res, zona del mercat i res, plaça de les nacions una camioneta de militars aturada, sis soldats espatarrats fumant i fent-la petar, uuuuiiii, quanta calma... a l’ajuntament segur que hi haurà alguna cosa, arribo, una dotzena de soldats asseguts amb la mateixa professionalitat que els d’abans, a l’aeroport, mitja dotzena més... i això es tot el que he trobat... Tot està en calma i la vida segueix igual que qualsevol altre dia. I penso que tan millor, perquè aquí, una revolta no te cap sentit, si no hi ha ningú que valgui la pena per liderar-la, la oposició son els que surten del govern perquè no en tenen prou amb el que rapinyen i pensen que si arriben a presidir, pillaran tant com voldran... Bé, tot no segueix igual, les escoles i les universitats estan tancades fins a nova ordre... algú no s’ha assabentat que les revoltes ja no es couen a les aules sinó a la xarxa...

Fa dies que busco informació a la premsa internacional, i ben poca cosa, un parell o tres de ressenyes de quatre línies en seccions desconegudes de diaris desconeguts. Algú s’ha assabentat que a Burkina portem més de 10 morts!? (oficials) Quan un país és tan pobre i no te res que interessi als governs occidentals, ni els morts no criden la atenció. Burkina existe!!! És aquest país amb forma de cagada de colom entre Mali, Benin, Costa d’Ivori, Togo i... el que te 15 milions d’habitants que no saben que fer quan es lleven al matí, bé, si, sobreviure. Si si, és el pais aquell que va sortir a les notícies quan el van fer servir els soldats americans i francesos per una operació de rescat d’hostatges al desert... Per fer-se autobombo si que existeix no!? Colla de d’hipòcrites interessats. La sang de deu!! Ara m’he emprenyat!!

prioritats africanes

2011-02-26T10:43:00.000-08:00

Aquesta tarda l’Issa em porta a conèixer la seva “amiga”. Ens convida a entrar dins de casa, ens ofereix aigua i parlem de tonteries. Quan toca parlar del temps, m’explica que l’any passat, quan les inundacions, era al poble a casa els seus pares. Que plovia molt i que el poble va començar a inundar-se i que tenien molta por, que van caure algunes cases i que sentien la gent cridar de pànic. Ella, em diu, es va posar a resar sense parar i a demanar-li a Deu que si us plau, no caigués casa seva, que prometia que deixaria de pecar, perquè, diu ella, que ha pecat molt... i que Deu estava castigant la seva família pels seus pecats...

Quina supèrbia els creients!

-No creus que Deu te coses millors a fer que castigar els teus pecats? De debò creus que Deu enviarà torrents d’aigua sobre el teu poble només perquè tu has pecat? Tan important creus que ets als ulls de Deu...?

Obre uns ulls com taronges i se’m queda mirant amb cara d’espant... L’Issa, que ja sap com les gasto amb el tema de la religió comença a riure a mandíbula partida...

-Salvi, no me la espantis!

Si és que calladet estic més maco...

-Perdona, no volia importunar-te.

-No, no, no passa res, és que m’ha sorprès el que has dit, potser tens raó, amb els milions que som, és un xic egocèntric pensar que és culpa d’un. Però quan estàs tant espantat, fas, reses i promets el que sigui, com si de tu depengués... Potser te força més a veure amb el famós canvi climàtic aquest del que parleu a occident...

-Bé, no se si podem donar-li la culpa de tot al canvi climàtic., d’inundacions n’hi ha hagut sempre, no?

-Si, però últimament el temps està boig.

-Jajajajaja, ostres, allà diem el mateix, no se si realment és així o és que no tenim prou memòria.

Em mira estranyada?

-Tu no creus en el canvi climàtic? Si a la tele sempre en parlen...

-Si, si que hi crec, crec que hi ha estudis més que suficients que ho corroboren, el que passa és que és un tema que em desconcerta una mica. Per una banda cal que tots plegats fem un esforç imminent per reduir les emissions de CO2, per reduir la desforestació y tot plegat, però per l’altra m’ofèn veure com alguns, com l’amic Gore i companyia, ja s’han abanderat l’ecologisme per muntar el seu mega negoci amb la compra venta de “bonus” de CO2. Per no parlar de lo bé que els hi va el rollo als governs occidentals, que compraran “bonus” als països que els hi sobrin, que clar, els hi sobraran perquè els seus governs preferiran rascar-se els ous i parar la mà per cobrar dels governs occidentals que currar per desenvolupar el país. I així, les empreses occidentals seguiran estan al capdavant, bàsicament perquè els països pobres seguiran sense teixit empresarial. I a mi tants interessos creats, em fa sospitar que en tot plegat hi ha més pa que formatge, no pel que fa a la gravetat de la situació sinó per el tremendisme que se’n fa. Per exemple, una dada genial, el sector pecuari, emet ni més ni menys que el 18% dels gasos d'efecte hivernacle (el 5,75% per la via ràpida, en forma de pet i rot de vaca, jajaja en un dia tants gasos com un cotxe en 50km... aviat està dit, jo ja no em miro les vaques amb la mateixa cara...) però clar, d'aquesta qüestió ningú en parla, perquè el sector pecuari representa el 1,5 del PIB mundial i clar, com que no hi ha alternativa, millor estem callats no fos cas que enfonséssim un sector de la economia tant potent.

Es passen el dia ficant-nos la por al cos, perquè no hi ha millor manera de tindre una societat sotmesa que a través de la por. Abans, eren les religions... Ay ay ay que Deu ens castigarà per no fer el que diuen els capos de l’església... i tots a passar pel “tubo” Ara, qui ens castigarà és la mare natura i tots a passar pel “tubo” altra vegada, per servir als interessos d’uns quants.

A més, amb quina cara podem exigir des de occident que la resta facin un esforç per no emetre CO2? De puta mare! Com que nosaltres ja hem pol·luït el que ens ha donat la gana i més per desenvolupar les nostres economies, ara que els altres s’hi posen els hi diem que no, que nosaltres som els polis del mon i que ningú més pot pol·luir per desenvolupar-se (o si més no, no més que nosaltres, que ja hem la meitat del camí. ells que arrenquin de zero). Quina puta cara que tenen!! Això ha de sortir de cadascú, de cada país...

-De cadascú? I que podem fer nosaltres per emetre menys CO2? (em pregunta ella)

Miro al meu voltant: dos bombetes de baix consum, un ventilador, una nevera petita i un fogonet de gas... Deu tindre una moto com la resta de ouagadins... I jo penso en el meu cotxe de 190 cavalls, en el meu aire acondicionat, en la meva nevera super freezer, el meu forn, el meu escalfador d’aigua per la dutxa, la meva vitro, la meva rentadora-secadora,... els carrers perfectament asfaltats els quilòmetres i quilòmetres de carreteres, l’enllumenat públic, les fàbriques, les tones i tones de deixalles i residus, etc etc etc.

-Doncs la veritat, no ho se, comparats amb els espanyols, els burkinabesos no pol.lucioneu gens. Suposo que intentar no cometre els mateixos excessos que hem comès a occident. Per exemple, intentar construir amb materials més “sostenibles” com la terra per exemple...

Aixeca una cella i ja veig que no li ha fet gaire gràcia.

-Doncs mira, em sap greu pel planeta, però jo, quan hagi estalviat uns calés, penso anar al poble i construir una casa de ciment i xapa d’acer pels meus pares, una casa que no caigui quan hi ha inundacions, pateixo per ells... De que son les cases a Espanya?

-Bàsicament de ciment... però hi estem treballant...

-Però eh que no cauen...?

-No

-Doncs quan les nostres no caiguin, també hi treballarem en millorar, però que els meus pares no es morin amb les pròximes inundacions, em sembla força més important.

I jo no puc dir res per rebatre això... Per molt que hagi avançat la construcció en terra, per molt que hi hagi maneres de construir de forma segura, no hi confien gens.

Sempre ens preguntem que passaria si tot el mon tingués una petja ecològica com la que tenim a occident, en quin futur terrible ens trobaríem. I si tots tinguéssim la petja ecològica que te un burkinabès?